dimecres, 2 de maig del 2012

PER QUÈ CREC EN DÉU

Adolphe Gesché

 

Sovint s’afirma, i amb raó, que les proves racionals de l’existència de Déu només convencen els ja creients, i això a mitges. Davant d’això, l’autor s’arrisca a proposar altres «proves» que no es basen en la raó sinó en la pròpia existència creient. Ho fa d’una manera tan personal i compromesa que resulta molt convincent.

L’original d’aquest text que reproduïm aquí en versió catalana ‘circula’ per Internet. Es pot trobar una versió posterior, una mica ampliada, d’aquest mateix text, a Adolph Gesché, Dios. El cosmos (Dios para pensar, II), Sígueme, Salamanca, pp. 115-137. La versió catalana és de Pere Codina.

La qüestió sobre l’existència de Déu no és una qüestió banal. Ens incumbeix a tots, creients i no creients. I ens incumbeix amb una realitat que va més enllà d’ella mateixa i afecta els límits del nostre ésser, allí on s’esbossen les qüestions sobre el sentit i el destí.

S’ha escrit que les proves sobre l’existència de Déu tenen la singularitat de convèncer els qui ja creuen i de no convèncer els qui no creuen. Això potser és degut al fet que no han atès sectors vitals als quals la sola raó no arriba. El més honrat seria considerar que la creença i la increença ens afecten a tots, i seria millor adreçar-se a l’increient que hi ha latent en nosaltres i al creient que batega en els fons de l’increient. Tots els homes són aquí parents pròxims.

En aquest escrit prendré una doble opció. En primer lloc, considerar que d’entrada la qüestió no ha de consistir tant a voler demostrar l’existència de Déu com a mostrar fins a quin punt Déu és creïble. La segona opció serà parlar en primera persona. És cert que parlaré com a teòleg. Però el teòleg és inseparable de la persona. Si sóc teòleg, si continuo essent-ho, és perquè jo crec. Si sóc teòleg és perquè crec que aquesta fe val veritablement la pena. Aquest «jo» del qual parlo és també, en part, el dels meus lectors. Gairebé tots ens podem trobar en aquest itinerari. Hem nascut en la mateixa civilització, som fills de la fe cristiana i ens trobem amb no creients que ens fan les mateixes preguntes. Crec que el «jo» que aquí s’emprarà podrà ser el de cadascun de nosaltres.

Una última observació. Els passos que donaré no pretenen seguir un ordre estrictament lògic. Cadascú pot seguir el seu propi ordre. No pretenc que cada raó tingui el mateix pes. En aquestes matèries es tracta, sobretot, d’una convergència de raons. És possible que per a algú aquesta o aquella raó no sigui vàlida.

I. Crec en Déu «perquè» hi ha increients

És evident que el «perquè» ha d’estar entre cometes. La seva pretensió és ampliar el nostre camp de reflexió donant a entendre que no s’oblida el món de la incredulitat.

1. Perquè em demostren que crec lliurement

L’existència d’ateus em manifesta que hi ha homes que poden viure sense creure en Déu. Això m’ensenya que l’afirmació de Déu no es pot imposar. Si no és inevitable, sóc lliure. En aquesta situació em sento a gust. La meva confessió de Déu és una elecció, un acte de llibertat. I per a mi és un acte de llibertat que m’allibera.

Això és important. Accepto que moltes coses em vinguin imposades per coacció, fins i tot per coacció racional o lògica. Però crec que em seria difícil de suportar que Déu em vingués imposat així, ja que tindria la impressió d’una imposició violenta.

A partir dels no creients experimento que la meva fe és lliure. Per això puc dir que crec «perquè» hi ha increients. Puc desitjar que tots els homes arribin a la fe en Déu. Però desitjo també per a ells la llibertat. La fe ha de continuar essent el més gran exercici de la meva llibertat.

2. Perquè em forcen a ser crític amb la meva fe

Trobo un altre motiu per a incorporar els increients en la trajectòria de la meva fe: els ateus són sovint més exigents que nosaltres i tenen de vegades una idea de Déu molt elevada. Sovint renuncien a creure per aquest motiu. Aquesta és, per exemple, l’objecció sobre el problema del mal. La seva expectativa de Déu és tan exigent que no toleren que s’accepti l’existència de Déu davant un escàndol semblant. També nosaltres tenim consciència d’aquesta objecció, però és possible que no hi prestem prou atenció. La nostra tesi sobre la «permissió del mal» pot semblar plena d’ambigüitats. Els no creients m’ensenyen a estar més atent i a ser més exigent en la confessió de la meva fe.

Tinc la impressió que mentre que els creients insisteixen en l’existència de Déu, els no creients solen preguntar-se sobre la natura de Déu. El no creient m’invita a tenir una idea de Déu menys fàcil; més que demanar-me demostracions de l’existència de Déu, em demana que li mostri i li provi amb fets en quin Déu crec.

3. Perquè em revelen que en mi hi ha alguna cosa d’increient

Els no creients m’ensenyen una tercera realitat. La seva presència em revela que en mi hi ha també un increient. És cert que es dóna la divisió entre creients i no creients. Però aquesta distinció és, de vegades, massa còmoda. La frontera entre fe i increença passa pel cor de cadascú. Hi ha increients que es pregunten de vegades: «I si fos veritat?». Quelcom semblant passa als creients. Això prova que tots els homes s’assemblen. I, com a creient, aprenc a no ser un home arrogant, aspre i fanàtic. No oblidem que sant Tomàs deia que l’existència de Déu no és evident amb l’evidència pròpia del món dels objectes.

En tot home es dóna el dubte i la fe. Jo diria, fins i tot, que el dubte i la fe fan honor a dues dimensions que existeixen en nosaltres. A la seva manera fan també honor a Déu. I és que, no ho oblidem, el nostre Déu s’ofereix a nosaltres en aquesta fragilitat. Es nega a violentar-nos i a anul·lar la nostra llibertat. La grandesa de Déu consisteix a haver creat un ésser que pugui dir-li sí o no.

Sant Pere ens assegura: « Fareu molt bé d’estar ben atents a la Paraula, ja que és talment una llàntia que brilla en un lloc tenebrós fins que no apunti el dia i s’aixequi en els vostres cors l’estel del matí. » (2P 1,19). La fe s’ofereix al cor i a la intel·ligència de l’home que som. És com la llum vigilant que brilla en les nostres esglésies; s’aixeca des de la profunditat de la nostra nit; s’ofereix perquè en visquem, d’ella; s’ofereix com a raó de vida. Així, el no creient m’estimula sense parar perquè la meva fe resti desperta, brillant, de manera que no cessi de reanimar-la contínuament; de vegades, paradoxalment, a partir del foc dels no creients.

II. Crec en Déu «perquè» he nascut en una llar cristiana

Penso que això és així per a gairebé tots nosaltres. Si fos nord-africà o asiàtic, ara seria musulmà o budista. Excepte en casos de conversió, succeeix com si heretéssim la fe en què hem nascut.

Això sembla una objecció a la fe. Per això he posat entre cometes el «perquè».

Reconeixent la dificultat que cregui el que acabo d’admetre, puc dir en veritat que jo he «assumit» aquesta fe que he rebut. He descobert que la fe cristiana mereix ser creguda. Sense negar el valor d’altres religions, crec en l’excel·lència de la branca judeocristiana.

I la raó és aquesta. S’ofereixen a l’home dues grans possibilitats. D’una banda, la religió, la qual implica el risc d’elevar Déu a un cim tan exclusiu que no hi hagi lloc per a l’home. D’altra banda, s’ofereix a l’home l’humanisme, que és una tal afirmació de l’home que comporta el risc de denegar a l’home tota obertura a la transcendència. L’home queda com tancat en l’home.

Personalment no m’hi sento en cap de les dues posicions exclusives, encara que em trobaria bé en totes dues dimensions. En aquesta situació, el cristianisme se’m presenta com la religió que aconsegueix ser alhora una afirmació radical de Déu i una afirmació radical de l’home. Jesucrist s’entrega plenament a Déu i plenament a l’home; és totalment religiós, filial, i totalment humà, fratern. Apassionat per la causa de Déu i apassionat per la causa de l’home.

Veure així reunides aquestes dues aspiracions fonamentals em sembla una intuïció tan genial que, per a mi, és segurament la raó principal de la meva fe cristiana.

Jo descobreixo en aquesta posició genial del cristianisme un signe impressionant. Aquesta disposició és més genial encara pel fet que no es tracta del fruit d’un raciocini sinó que és el resultat del comportament d’un home, Jesús, que ha pogut viure així. Hi ha aquí un signe de debò, ja que l’home està intrínsecament temptat per posicions maniquees exclusivistes i dualistes.

He expressat les meves raons personals per a creure en el Déu dels cristians. Així he assumit la fe que vaig rebre, i aquesta reassumpció és un forma de conversió.

El camí de trobar la fe per si mateixa és possible, però no és l’únic camí. Sartre deia: «Jo no sóc allò que he fet de mi; sóc allò que he fet a partir del que han fet de mi.» És cert; l’home no és una llibertat absoluta, sobre ell pesa tota una herència cultural i biològica. L’home és una llibertat en situació que pot reprendre la seva pròpia herència.

Cal desfer-nos del mite de la «taula rasa». Aquesta no existeix. Ningú no neix sense un bagatge (Ricœur) i no ens n’hem de lamentar (Gadamer).

Quan un neix cristià reassumeix la fe rebuda i es retroba, en el mateix sentit en què el convers es troba. Es parla amb facilitat de l’increient que es converteix en creient. No es podria parlar també del creient que es converteix en creient?

III. Crec en Déu «perquè» he nascut en una llar creient

Aquesta raó de creure no està gaire lluny de l’exposada anteriorment. Malgrat això, ofereix contorns prou específics per a justificar aquesta distinció. Concretament, es pot haver nascut en un medi sociològicament cristià sense que aquesta relació amb el cristianisme vagi més enllà d’una mera pertinença superficial. La situació de què ara tracto és la d’una llar en la qual hi ha una fe viva explícitament orientada cap a Déu, i que per això mateix es contra-distingeix molt clarament de l’ateisme.

Com en l’apartat precedent, he de reconèixer un fet. Admeto que si hagués nascut en una família atea, avui probablement seria ateu.

Llavors, com comprendre la veritat personal de la meva fe? Aquí diré també que crec haver assumit com a valor personal aquesta fe; encara que, a diferència d’un convers, l’he reassumida en el meu propi terreny. He assimilat aquesta fe creient perquè he descobert que hi ha un particular sentit en el fet de creure en Déu. Percebo en la qüestió sobre Déu una manera de proposar un discurs que és profundament donadora de sentit. Proposar la qüestió sobre Déu és preguntar-me pel sentit últim de la meva existència. És proposar-me el sentit del sentit.

És veritat que l’amor, el treball, el servei, la bellesa, no necessiten ser confirmades per Déu per a tenir un sentit. Però la meva convicció és que el sentit sempre requerirà tenir un sentit. En els fons, el sentit té necessitat de ser preservat; té, fins i tot, necessitat de ser salvat.

Crec que aquí es troba l’entranya de la pregunta religiosa. Si Déu no és una foscor sinó una crida cap a més amunt i més lluny, aleshores és molt raonable que dirigeixi el meu interrogant en aquesta direcció i que comenci a percebre una certa resposta. Perquè hi ha certes preguntes que comporten en si mateixes una resposta.

Pascal reconeixia el problema amb què ens trobem. Escriu que la religió cristiana té quelcom de sorprenent. De seguida capta la possible objecció: «Afirmes això perquè hi has nascut.» Reconeix el valor d’aquesta dificultat, i no obstant això conclou: «Però encara que hagi nascut en ella continuo trobant-la així.»

L’observació de Pascal és aclaridora. Si un ha nascut en un ambient creient pot qüestionar-se l’autonomia de la seva pròpia fe. És una fantasia creure en un naixement culturalment «immaculat». És oblidar, un cop més, que tots hem nascut en un lloc determinat i que hem estat precedits per una determinada concepció de l’existència. Actualment, en antropologia, lluny de considerar aquesta situació com una desgràcia, és descoberta com una sort. Se’ns diu que som éssers d’una cultura, arrelats en una tradició. Es tracta de les condicions de la nostra identitat, de la nostra llibertat. Aquesta antropologia segueix un camí invers al del racionalisme que creu que absolutament tot ha de ser descobert per un mateix i per la pròpia raó.

L’home està preocupat per salvar la seva identitat. Però avui es descobreix que viure la pròpia identitat suposa també viure el propi naixement. L’home, ésser cultural, és un «ésser que ha nascut».

Ho vulgui o no, l’home és precedit per respostes. Això és particularment cert en la qüestió religiosa. Però un pot interrogar aquestes respostes, les pot sotmetre a prova, pot qüestionar-les.

La persona més aviat interroga respostes que no pas respon a preguntes. Al cap i a la fi, les preguntes, no neixen precisament a causa de la presència de respostes?

L’home no entra a la vida amb capacitat de respondre-ho tot. Ha de menester claus. Per part meva, penso que la majoria de les claus que proposa el cristianisme permeten desxifrar el sentit últim de la vida a l’home que sóc. I, sobretot, aquestes claus no sols em permeten desxifrar, em permeten viure.

IV. Crec en Déu perquè hi ha Jesucrist

Es comprendrà que no posi el «perquè» entre cometes.

Jo crec en la divinitat de Jesús, però ara només em fixo en la seva humanitat.

Fa dos mil anys va viure en aquesta terra un home humanament digne de fe. Aquesta afirmació em sembla indiscutible. Aquest home ha cregut en Déu i m’impressiona.

Jesús, que no apareix com un inquiet a la recerca de compensacions, ha parlat de Déu serenament.

Per a mi, Jesús és motiu de fe. D’una banda, ha donat totes les garanties d’una existència humana serena i compromesa, ha estat molt pròxim a la terra, ha afirmat l’home de manera absoluta; i d’altra banda, ha confirmat la dimensió transcendent de l’home.

M’interessa que ell parli de Déu, malgrat la condemna dels grans sacerdots i a pesar de l’antitestimoni dels portadors de l’ortodòxia.

El Déu del qual Jesús dóna testimoni no és banal. Estima els pecadors i comparteix la seva taula amb escàndol dels fariseus. Torna tota la seva dignitat a la dona que havia de ser lapidada. Tracta la samaritana, una heretge. Accepta la invitació del publicà i l’elogia malgrat la seva mala reputació. No té en compte el dissabte quan es tracta de salvar la persona. Purifica el temple, lloc sagrat per excel·lència. Aquest és el Jesús que preferirà els pobres sense que això suposi cap ressentiment contra els rics i poderosos, als quals sap dir el que vol al temps apropiat.

En el vessant religiós Jesús ha mostrat una conducta revolucionària que ha commogut els seus contemporanis.

Però vegem les nostres pròpies reaccions. En els fons, el Déu que Jesús anuncia no és el Déu que esperem, no és el Déu dels nostres fantasmes i infantilismes; tampoc no és el Déu de les nostres dignes filosofies.

Jesús no ha estat a l’abric de la inquietud i del combat interior que envaeix tot home quan es veu desqualificat per aquells que tenen el dret i el dipòsit de l’ortodòxia.

Jesús passa per l’angoixa de l’hort de les oliveres; fa un crit terrible a la creu, on pateix la temptació de veure’s abandonat per Déu.

En aquesta imatge que Jesús va donar de Déu és on realment es pot trobar Déu. Al final d’aquesta agonia el Déu anunciat per Jesús manifesta que és el vertader Déu i dóna la raó a Jesús en contra dels seus perseguidors.

Heus aquí per què crec en Déu a causa de Jesucrist, o més ben dit, gràcies a Jesucrist.

Jesús creu en aquest Déu fins a la fi, contra totes les evidències. Ell combat la vida humana amb singular veracitat i això no el separa de la seva fe en Déu. Una fe que no és trivial. Una fe que ho té tot a favor perquè ho té tot en contra.

V. Crec en Déu perquè aquesta fe em construeix

Trobo en la fe en Déu una dimensió fonamental i radical de la meva existència. Sé que a alguns la fe els pot semblar un component estrany que ve des de fora de la nostra humanitat, com una cosa imposat.

Personalment, crec que aquesta anàlisi és inexacta, fins i tot des d’una perspectiva antropològica. Penso que es tracta d’una dimensió coherent amb altres comportaments humans que, des d’un punt de vista fenomenològic, podrien considerar-se com a immanents a la nostra humanitas.

Prenguem el terme «fe» sense donar-li, de moment, una connotació religiosa. Es pot viure sense fe? Es pot viure sense fe religiosa, però no es pot viure sense cap tipus de fe. La paraula llatina fides és l’arrel de paraules com «confiança», «confidència». Quelcom semblant es podria dir del terme llatí credere, que ha donat lloc a «creure», «crèdit»... i que es troba en moltes expressions col·loquials. Si aquests termes passen al nostre vocabulari quotidià és perquè expressen i representen una dimensió «natural» de la nostra existència. Es tracta d’una dimensió que ens constitueix i sense la qual ens resultaria difícil comprendre’ns. En realitat, creure és tan inherent a l’home com pensar, estimar, treballar... És un comportament que permet aquest descentrament de si mateix que és indispensable per a viure amb els altres. Des d’aquí la fe en Déu em sembla una actitud digna de l’home, ja que diu alguna cosa important sobre l’home. El creient no té el deure de justificar-se contínuament, com si només el no creient visqués en l’actitud sensata.

Sovint es fa l’objecció que la fe creu en el seu objecte per satisfer un desig o una insatisfacció; penso que la fe no creu en el seu «objecte» (Déu) sinó que el descobreix. La fe em sembla una actitud que revela una cosa oculta, que descobreix. Transformant la cèlebre fórmula de Freud diria que la fe no és una «il·lusió» sinó una «al·lusió». Una al·lusió a quelcom molt discret que percebem en certs moments com un ressò dins nostre i que la fe ens descobreix i ens revela. La fe és com una capacitat de descobriment a què cap de les meves altres capacitats pot arribar.

Encara que es parla de desig o de necessitat, no veig en això res sospitós a priori. El desig d’estimar o el desig de comprendre no converteixen aquestes dues realitats en buides. Aquesta necessitat o aquest desig més aviat manifesten una realitat que només espera ser investida. En aquest sentit no dubtaria a considerar la fe com a inventiva: descobreix, troba. La fe revela en l’home una dimensió pròpia.

La fe assenyala l’existència d’una «alteritat». Indica l’existència possible d’una alteritat radical, d’aquest altre que busquem en els altres, però que a la llarga es desgasta en mi i en els altres. Aquest «altre» aquí té un nom: l’altre, l’altre de l’home, l’altre dels homes. No és bo que els homes estiguin sols. La fe descobreix en mi un ressò. És a dir, un acord. Un acord profund que precisament per això és difícil d’expressar.

No puc creure que el meu ésser profund s’enganyi tan radicalment que en aquest cas hagi inventat purament i simplement el seu objecte. «L’ésser parla», afirma Heidegger. El meu ésser parla, i segurament aquesta és la millor manera d’entrar en la veritat; millor, de vegades, que a través de la simple raó. És cert que puc equivocar-me en les representacions, els perfils i les denominacions. És possible que em pugui enganyar. Però no fonamentalment.

Sovint hi ha caricatures i falses representacions que poden conduir al rebuig o al no reconeixement. Però el meu ésser profund parla, té la seva eloqüència. La fe té la seva eloqüència, com la tenen en mi altres veus.

Aquest dret de la fe a expressar quelcom vertader sobre l’home, a dir-li una veritat sobre si mateix, el trobo tan incontestable com el dret que tenen altres dimensions existents en nosaltres i que poden dir-nos alguna cosa sobre nosaltres mateixos. Aquest és el dret a la fe i la seva capacitat de descobrir quelcom propi.

No es tracta de caure en el fideisme. L’ús de la raó és, també aquí, inqüestionable si es vol trobar suport. El logos conserva els seus drets i deures imprescriptibles. Però hi ha una circulació del logos, hi ha diversos logos o sentits, i em sembla indiscutible el dret de la fe a ser un d’ells, sempre que la fe es mantingui en el seu propi àmbit i es deixi interrogar per altres logos.

Així com la gramàtica no és capaç de parlar d’electrons, tampoc la ciència física no és capaç de parlar de fe; encara que sí que pot fer-li preguntes pertinents.

És clar que cada realitat ha de ser detectada per una capacitat adequada. Per què hauria de ser d’una altra manera quan tractem de la fe?

Les nostres dificultats en aquest terreny segurament no fan altra cosa que assenyalar que precisament aquí es tracta de quelcom tan profund que és difícil parlar-ne amb claredat. Però, quan ens inclinem sobre el brocal del nostre propi pou, del pou del nostre ésser profund, escoltem el feble soroll d’una presència, o d’una paraula que no s’assembla a cap altra.

VI. Crec en Déu perquè és qui és

Sovint l’home ha cercat Déu en el cosmos, i aquest és un camí acceptable; però no poden reduir Déu al gran rellotger del món i aquesta recerca no fa que el seu rostre ens sigui més proper. Durant molt de temps no pocs l’han cercat en arguments i raonaments; aquest procediment no és absurd, però rarament és convincent.

Suposat que, segons la fe cristiana, som temple de Déu, no serà també un camí autèntic interrogar el nostre ésser profund? No tinguem por de la realitat que hi ha en nosaltres i d’escoltar en el fons una alenada tènue però gairebé palpable.

L’Escriptura se’m presenta com un gran llibre d’històries que Déu ens narra. Crec en Déu perquè aquesta història que Ell ens narra s’entreteixeix amb la meva pròpia història, ve a aportar-me un fil, de tal manera que així puc trobar-me i construir-me a mi mateix. Insisteixo sobre el terme «història» perquè Déu no m’arriba com una «substància» ni com Algú immòbil. Prenent el paradigma del camí d’Emmaús, Déu se’m manifesta com Algú que m’acompanya, Algú que s’embasta amb la meva història, seguint el ritme mateix de la meva pròpia història i del meu propi camí. Sense destorbar el meu itinerari sinó respectant les sinuositats de la meva ruta i i les revolts del meu camí.

Un déu com Moloch oprimiria la meva història i el meu ésser; si fos així, crec que jo hauria pres els camins de la increença i del rebuig. Però un Déu de la història és totalment distint. És un Déu que respecta el temps, respecta el meu temps. No és aquí de cop i volta i de manera inexorable, sinó que permet que l’oblidem i el desconeguem un temps. Acull els alts i baixos de la meva existència i els meus propis ritmes. Un Déu històric –i aquest és un dels trets de la nostra tradició judeocristiana– és un Déu que, com un amic, sap quan un moment és oportú i quan no ho és. És un Déu que sap adaptar-se i comprendre. En la història, hi veig una presència de Déu de caràcter més flexible, més acollidora d’allò que sóc.

Crec que aquesta categoria d’història és de capital importància. Qui diu història, diu que no tot està dat i beneït per endavant. La realitat es va fent en un recorregut, en un trajecte. Tindré el temps de respirar al costat del pou (samaritana), tindré el dret d’equivocar-me (Pere), tindré el dret de lluitar i restar davant seu (Jacob), tindré el dret de discutir (Job) i també de cridar en el límit del meu patiment (Jesús). Com també tindré, en altres circumstàncies, el temps i el dret d’introduir altres accents: el de l’amor, la felicitat i l’alegria (Maria en el Magníficat).

D’aquesta manera, Déu no em ve donat de cop, sinó a mesura que em vaig construint a mi mateix. Des d’aquesta perspectiva he comprès que la principal raó està a saber qui m’acompanya i com ho fa. Sense negar la importància del problema sobre l’existència de Déu, crec que la qüestió sobre «si existeix» està precedida per la qüestió sobre «què és».

Crec que quan s’ha descobert així el lloc de Déu en la pròpia vida, Déu es fa creïble. Es converteix en una de les realitats de la meva existència, sens dubte la més gran, però una «només». Déu ha creat en nosaltres l’ordit de la tela. A nosaltres ens toca enfilar la trama.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Seguidors