diumenge, 29 de març de 2015

ENTRE NACIÓ I NACIONALISME

Posicions de l’Església catòlica

per Marcel Merle

La voluntat de construir una «doctrina social», expressada obertament per Lleó XIII i constantment reafirmada d’ençà de més d’un segle, obliga l’Església a fer judicis de valor sobre situacions i corrents de pensament dels quals no és l’autora, sobre els quals, però, intenta eventualment influir. Conciliar el seu missatge amb la complexitat de les realitats terrenals fa sorgir tanmateix nombroses dificultats, la dialèctica més subtil de les quals no sempre permet d’arribar a terme —llevat d’evadir-se en el refugi de prescripcions intemporals. L’intent de conciliació entre el desig de legitimar les aspiracions nacionals i el de lluitar contra els excessos del nacionalisme ofereix un bon exemple d’aquest exercici difícil.

Tradició

La qüestió que ens ocupa no s’havia pas plantejat abans del segle XIX: en primer lloc, perquè el llenguatge profà usat pels especialistes confonia en la mateixa accepció els dos termes d’Estat i de Nació; i, en segon lloc, perquè l’Església, força temporal i espiritual alhora, tenia com a interlocutors naturals els altres Estats sobirans. La ruptura entre l’Estat i la Nació, consumada el 1789 («El principi de tota sobirania resideix essencialment en la Nació», afirma l’article 3 de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà), fa néixer el principi de les nacionalitats (i també el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos) que farà trontollar el mapa d’Europa al segle XIX i sobre el qual el Tractat de Versalles intentarà de recolzar-se el 1919. L’Església catòlica es mostra certament poc sensible envers aquestes transformacions: hostil a l’ascens de la unitat italiana, que no podia dur-se a terme sinó en perjudici d’ella mateixa, la Santa Seu es manifesta sobretot desitjosa de defensar la unitat de l’imperi austrohongarès contra l’embat centrífug dels moviments nacionalistes (encara que el 1914 fou signat un Concordat amb... Sèrbia). A la conclusió de la part del seu llibre consagrada a aquest període de la història, Christine Alix de Montclos no dubta a escriure que als ulls de l’Església «la nació és sempre subordinada».[1] La famosa Exhortació adreçada per Benet XV als bel·ligerants el 1917 ens ho confirma, ja que aquesta crida a cessar les hostilitats relega al final de tot la solució dels conflictes de nacionalitat (inclosa la sort de l’Alsàcia-Lorena).

dimecres, 25 de març de 2015

CIENCIA Y RELIGIÓN HOY

Andrés Torres Queiruga,

Font:
veure final

1. Apuntes y perspectivas

·         Significaba renunciar a un protagonismo y a una tutela de siglos
·         El proceso de la secularización constituye una grande y magnífica oportunidad tanto para la religión como para la cultura
Una vez más, se trata de un tema ciertamente importante pero que, en el fondo, debería considerarse resuelto. Resuelto en principio, en cuanto a la clarificación fundamental, que lo debería sacar del campo de la polémica para el del diálogo y la colaboración.
Sucede con él como de ciertas estrellas decía Nietzsche: que continuamos viéndolas brillar cuándo llevan mucho tiempo muertas. Y, en este contexto, Karl Rahner decía que no conviene olvidar que vivimos «juntos con descendientes atrasados del siglo XIX» ... incluso con algunos que se presenten con apariencia de progreso.
Estas últimas referencias las tomo de un trabajo mío anterior, donde intenté aclarar de una manera sistemática los problemas de fondo. Remito a él a las personas que estén interesadas, pues esa remisión me sirve para disculpar el tratamiento presente. Dando lo anterior por supuesto, ahora voy a proceder de una «manera sintomática», más ligera y por tanto más apta para una ponencia oral.
Espero que pueda resultar ilustrativo por su mayor concreción. Los diversos apartados serán como golpes de flash que iluminan el problema desde ángulos distintos; ángulos que en alguna ocasión incluso pueden resultar sorprendentes. De todos modos, los dos primeros revisten aún un claro aire de principio y de encuadre general.

1. De la religión envolvente a la diferenciación cultural: la secularización cómo ganancia.

Es hoy una evidencia cultural el hecho de que todos los grandes problemas de la humanidad fueron planteados inicialmente en el seno envolvente de la religión: se percibían de algún modo las diferencias, pero todo podía ser tratado de forma conjunta. La división del trabajo y el correspondiente avance y complejidad de la cultura llevaron a una diferenciación progresiva. Sucedió con la filosofía respeto de la religión, y con las ciencias respecto de ambas.

SER CRISTIÀ

20 tesis sobre una pregunta urgent
Hans Küng
Publik-Forum (2005) 18, 23 juliol 2005.
Traducció de Documents d’Església

QUI ÉS CRISTIÀ?

1. Només és cristià el qui cerca de viure la pròpia humanitat, socialitat i religiositat a partir de Crist. Ras i curt: no és, doncs, cristià simplement el qui cerca de viure de manera humana o també social o fins i tot religiosa.
Què significa ser humà? Ser veritablement humà, veritablement persona, significa preocupar-se de la plena humanitat individual.
Però: això pot fer-ho també l’humanista secular que es considera sense religió, que s’ha format en la cultura clàssica a la manera de Humboldt o l’existencialista seguidor dels filòsofs Nietzsche, Heidegger o Sartre o bé també el qui ha tingut una formació fonamentada en les ciències naturals o en el racionalisme crític.
Els cristians haurien d’admetre-ho clarament: totes aquestes persones poden ser veritables humanistes, que viuen veritablement de manera humana. Però per això no han de ser necessàriament cristians.
Què significa ser social? Significa ser enviats a la societat: als necessitats i a les esperances dels propis semblants; enviats a la societat i als altres. Comprometre’s activament per la justícia social.
Però: això pot fer-ho també la persona sense religió compromesa socialment; pot fer-ho tant el reformador social liberal com el revolucionari social compromès en la lluita de classes.
És indiscutible: totes aquestes persones poden representar de manera convincent exigències socials fonamentades i urgents. Però per això no han de ser necessàriament cristians.

Seguidors